A classe ens hem intentat noves competicions olímpiques, n'hem redactat les normes i dissenyat l'equipació necessària. A tall d'exemple us deixem les 'Carreres de rates', de Marc Jordà.
Cada escriptor segueix el seu procés a l'hora d'elaborar els seus textos. L'ampostí Jesús Serrano, autor de diversos contes històrics il·lustrats i també de novel·les i relats per adults, ens explica quin és el seu mètode, des de la recollida constant d'idees en blocs fins al dia en que lliura el seu treball a l'editorial per a ser publicar i distribuït a les llibreries, un procés que passa per l'exploració de les possibilitats literàries d'aquestes idees amb l'elaboració d'esquemes, la tria dels personatges, la redacció dels paràgrafs -vigilant per escollir les millors paraules i redactar les frases precises- i un constant procés de revisió del que escriu per tal que el producte que arriba a les mans del lector siga el que Jesús Serrano volia.
Imatge del lliurament de Premis a l'institut Cristòfor Despuig de Tortosa, el passat 22 de desembre El relat de Pol Pino Gil, El cargol poma venjatiu, i el de Marc Jordà Marzà, The mistery on ice, han estat premiats en la categoria de Primària, llengua catalana i llengua anglesa respectivament, en el VII Concur de Microrelats de Terror organitzat per la biblioteca de l'institut Cristòfor Despuig de Tortosa
ENHORABONA!
El lliurament de premis serà el dijous 22 de desembre, a les 12,30 h, a la sala d'actes de l'Institut.
El treball premiat, juntament amb la resta d'obres guardonades, es publicarà al bloc de la biblioteca Calaixó de sastre i a la Mediateca de l'Institut, en format electrònic.
El meu iaio
Joaquin, de part de pare,va viure la
guerra amb 3 anys.La meva besàvia
Josefa, de part de mare, vivia a una muntanya de l'Ampolla. Tenia una cova on
es refugiava, ella encara viu i la cova també existeix. En canvi,
Mariano, el meu besavi per part de mare, era d’Aragó. Ell es va fabricar un
subterrani per amagar-se quan bombardejaven.
FIONA
El meu avi, quan la
guerra va començar, ell encara no havia nascut. El meu besavi, que es deia
Pedro González Martínez, vivia a Murcia amb la seva dona i els seus 3 fills. A
ell el van reclamar per anar a la guerra amb els rojos. Quan estava al front,
es va escapar per veure a la seva família. El problema va ser que va haver un “chivatazo” i van anar a casa seva a
buscar-lo per matar-lo, però afortunadament es van assabentar i va tornar al
front.
Per finalitzar, quan
es va acabar la guerra, el meu besavi va haver de venir a treballar al pont
d’Amposta. Al 1940 va néixer el meu avi.
MARIA
El meu avi al
2010 va publicar un llibre per explicar el que li va passar, es deia ''Vivències
d'un xiquet de la guerra''.
Una anècdota interessant i molt dura és que el meu avi i el seu amic Pedro
estaven jugant, quan de sobte, Pedro li va dir al meu avi que estaven venint
uns avions a bombardejar el Pont dels Millars. Pedro va passar el pont per a
refugiar-se i el meu avi es va amagar en un forat que tenia 1metre de fondària.
MILA
Durant la guerra
civil els meus iaios materns es van refugiar a Vinaròs, on el meu besavi Joan
treballava de pastisser al forn on havia après l’ofici.
Els principals
clients que tenien eren els alemanys de la divisió Còndor que estaven a Vinaròs
perquè operaven des de l’aeroport de la Sènia.
Un dia, un dels alts
càrrecs de l’estat major dels alemanys va anar a parlar amb el meu besavi per a
encarregar-li algun pastís especial, perquè deia que al dia següent tenien una
batalla important, on havien de tirar moltes bombes, i necessitava que els seus
homes anessin ben alimentats. El besavi Joan es va inventar un pastís i li va
posar el nom de “Bomba”.
La batalla tan
important que tenien era la Batalla de l’Ebre, el combat final, i un dels
soldats contra els qui tiraven les bombes era el seu fill gran, el meu tio
Ofelio, que l’havien cridat a la guerra amb la lleva del biberó i lluitava amb
els republicans.
PAU CABRERA
El meu besavi
el van tancar a la presó. Després, quan l’estaven a punt de matar, van
descobrir que un home molt important del bàndol de Franco, era amic seu i per
això el van salvar.
A l’any 1941
o al 1947 va néixer la meva àvia i llavors tota la família va patir molt perquè
era l’edat de la postguerra, la meva tia àvia va tindre més sort i va néixer
pels anys 50.
Encara
conservem alguns documents del meu besavi de quan estava a la presó
VINYET
El meu besavi es deia
Jose Arques Rullo, tenia 34 anys i estava casat amb Francisca Magrinyà Fornós.
Tenia 3 fills i la seva dona estava embarassada del 4t. Jose treballava al
sindicat nacional de treballadors, que era un partit anarquista i comunista que
lluitava contra les tropes franquistes i a favor dels treballadors.
Treballava en un
magatzem on repartien menjar, roba, etc…per a la gent que anava al front.
Ell i els seus
companys estaven buscats per les tropes franquistes a les quals, Franco, havia
ordenat que els afusellessin.
Els companys van
avisar a Jose per a que l’acompanyessin a fugir dels franquistes.
Ell i els seus
companys van fugir en barca, van passar pels Pirineus, descalços, sense roba,
sense menjar, etc…en busca de la frontera. Travessant pins va arribar a França,
a Cotlliure, al camp de concentració i es va quedar durant algun temps. Quan va
vore que se’n podia anar, va sortir cap a Narbona on va treballar una
temporada. Poc a poc, va anar pujant de Narbona a Paris. Es va instal·lar i
allí va fer tota la seva vida. Però vivint a Paris va esclatar la 2ªguerra Mundial.
Va lluitar en contra
dels Alemanys i també va fer resistència. Quan va acabar la guerra, ell va
seguir treballant fins l’edat que va poder. Va començar a arreglar-se els
papers per a tornar a Espanya, però desgraciadament no va tindre temps i una
embòlia se’l va emportar un matí del 6 de maig de 1980 amb 78 anys. Està
enterrat a París al cementiri Du Tiers.
IAN
Republicans i antifranquistes al camp de concentració francés.
El meu avi es diu
Anselmo va sofrir la guerra Civil als 8 anys. Quan van tirar la primera bomba
al riu Ebre se’n van anar a Terrassa, on el meu avi tenia familiars. Van continuar
els bombardejos i se’n van anar a França. El meu avi m’explica que va veure
morir a un dels seus millors amics.
Va passar el
temps i van tornar al poble on vivien, és a dir, a Xerta. Però es van quedar
glaçats perquè estava tot destrossat.
JOANA
Els meus besavis van
podersobreviure, ells se’n van haver d’anar
a la ribera per amagar-se i fugir.
La meva besàvia
plantava blat de moro i feia pa. Se’n va anar a Benicarló fins que la batalla
de l’Ebre acabés.
Al meu raves iaio el
van ferir dues vegades, ell era republicà. Va estar 3 anys a la guerra civil i quan
va tornar es va casar amb la meva besàvia.
MANEL
Els meus avis van néixer a la postguerra, on es passava
molta gana. El meu avi vivia a una barraca i per la nit anava a buscar menjar tot sol.
A la meva àvia se li va morir un germà a la guerra civil.
I també m’han explicat que una besàvia meva va estar a un
refugi quan tenia més o menys la meva edat (entre 10 i 11 anys).
YANIRA
El meu besavi de
Cardona va passar la guerra amb 7 anys i el pitjor per a ell va ser la postguerra.
Havia d’anar a buscar el menjar i només li donaven bacallà més dur que una
pedra, pa sec, etc.
A la postguerra
va treballar amb 12 o 13 anys a una mena de granja. Ell havia de passar-se tot
un dia pasturant a les cabres, però un dia van vindre uns guàrdies civils i va
tenir molta temor. Li van preguntar què feia, però per sort el van deixar en
pau.
PAU HORCAJADA
Quan va arribar
la guerra a Amposta, van caure moltes bombes, però la primera bomba que va
caurea una casa, va ser al carrer
Balmes numero 1,casa dels meus raves
iaios, Mª Cinta i Manuel.
Vamorir la meva rebesàvia, una de les seves duesfilles i un cavall. El meu rebesavi va tenir
molta sort, ja que va sobreviure, es va refugiar entre dos peces del sostre que
van caure. Al cap del temps, van cridar als 3 germans de la meva besàvia,
tenien entre 16 i 18 anys, estaven a 'la 5ª del biberó'. Per sort, van arribar
tots vius.
GEA
El meu rebesavi
matern (Josep), va anar a la guerra a l 1938 junt amb el seu germà i dos
cunyats. Per anar a la guerra havien d’anar en tren perquè vivien al Priorat /
Cabacés.En el moment de pujar al tren,
el van separar del seu germà i dels dos cunyats. Quan estava a la parada de
Falset va començar a pensar amb el que s’enfrontaria i veia que aquella guerra
no aniria bé. Llavors, sense que els soldats se n’adonessin va baixar del tren
i va tornar a casa seva, on l’esperava la seva dona Montserrat, la seva filla
Pilar i el seu fill Emilio Borràs Macip, que actualment és el meu iaio.
En arribar a casa, va
veure que si es quedava allà, el vindrien a buscar i el tornarien a portar a la
guerra. On ell vivia estava envoltat de muntanyes i es va amagar en una cova de
dalt de la masia. Totes les nits, que no hi havia soldats rondant per allà,
baixava a la masia a buscar menjar i roba. Tristament, el seu germà i els seus
dos cunyats van morir a la Batalla de l’Ebre.
MAR
La nit del 10 de
març de 1938, la mare del meu iaio va anar a donar pit al meu iaio que llavors
tenia dos anys, però aquella nit no li va sortir més llet, perquè portaven dos
anys de guerra i no hi havia menjar i, com no, patien molta gana. A partir d’aquell
dia al meu iaio li donaven de menjar el que podien.
Mentre passava
això a casa del meu iaio, dos avions arribaven a Amposta per bombardejar el
Pont Penjant. En aquell moment passaven la senyora Conxa de la llet i la filla.
Potaven el carro de la llet cobert amb un tendal blanc, feia lluna plena i,
sense voler, el carro va marcar l’objectiu. Llavors, els avions van tirar les
bombes i van tocar el pont de ple quedant totalment destruït.
CARLA
A la Guerra Civil Espanyola el meu rebesavi Paco tenia 27 anys. Els policies del bàndol de Franco anaven a fusellar un grup de gent, entre ells Paco. Fusellar vol dir posar-los lligats davant d'un mur i disparar-los amb un fusell, per a matar-los. Quan els franquistes estaven a punt de disparar-los, inesperadament va arribar una persona que va dir als policies que no els fusellessin perquè aquell dia era Dijous Sant i com que Franco tenia fortes creences religioses, els varen alliberar. Així, el meu rebasavi Paco va sobreviure a la Guerra Civil!!! ALEIX
La germana de la meua
revés-iaia es va casar amb un home i van tenir un fill. A l’home el van enviar
a la guerra. Abans no podies dir que no perquè si no anaves et venien a buscar
a casa, així que se’n va anar i tardava molt en tornar. Finalment, es van
enterar que l’havien matat a la serra de Pàndols, a prop de Gandesa, i el
fill es va quedar sense pare.
VERA
Serres de Cavalls i Pàndols, escenari de la batalla de l'Ebre
El meu besavi va
anar a la mili de voluntari i just el va enganxar la guerra civil. El seu
primer front va ser a Belchite.
El front de
Belchite va ser molt estrany, perquè no pegaven trets sinó que estaven tan a
prop els uns dels altres que lluitaven amb les mans. Quan va acabar la batalla,
el meu besavi va fer un curs per a ser comandant. El curs va durar sis mesos.
El seu darrer
front va ser a Jarama (Madrid). Aquesta batalla va ser molt dura perquè la
divisió Cóndor alemanya va bombardejar les trinxeres on estava el batalló del
meu besavi i de dos-cents vuitanta homes només en van sobreviure divuit, un d’ells
era el meu besavi.
Finalment, quan
la guerra va acabar, va manar retirada al seu batalló i ell va voler fugir a l’estranger,
però el van agafar i el van tancar a un camp de concentració. Afortunadament,
al cap d’un temps, el van deixar tornar a casa.
MARÇAL
Exiliats republicans al camp d'Amélie-les-Bains / Història Gràfica de la Catalunya Autònoma
Durant la guerra
civil, els meus besavis vivien a la vora del Pont Penjant que llavors era front
de guerra. Els meus besavis van marxar a Ulldecona a amagar-se mentre durés la
guerra. En acabar aquesta, la meua besàvia va tornar cap a Amposta, mentre que
el meu besavi va marxar refugiat a França. Quan va tornar, el van apresar
durant un mes, però com que no tenia delictes de sang per no haver matat ningú,
el van deixar lliure. Una vegada lliure, en tornar a Amposta, va nàixer la meua
iaia.
AROA
El 10 de març de
1938, el Pont PenJat fou destruït pel bombardeig de l’aviació italiana.
Conten que aquell
dia, una dona de l’Aldea que tornava amb carro al seu poble després de vendre
llet al mercat d’Amposta va creuar el pont, malgrat els advertiments dels
soldats. Quan era enmig del Pont una bomba el va tocar de ple i el Pont es va ensorrar.
No es va trobar cap rastre de la dona, del carro i del cavall.
Un mes més tard,
el 10 d’abril, l’exercit nacional entrava a la ciutat.
POL
El Pont Penjat destruït pel bombardeig de l'aviació italiana, el 1938
El meu iaio va
nàixer en temps de guerra. Un 8 de novembre de 1938, en plena guerra civil,
venia al món Pepe, el meu iaio de part de mare. Va nàixer a La Sénia, perquè el
seu pare, Agustí Pascual Sanchiz, estava posat en política -anava a llistes d’Esquerra- i el van tancar a
la presó. Llavors la meua revès-iaia Pepeta va marxar a La Sénia per a
protegir-se ella i el seu fill gran, Alberto que tenia 7 anyets, i el meu iaio
que ja venia de camí. Passat un any van poder tornar a Amposta, però fins a dos
anys després el meu iaio no va poder conèixer el seu pare quan va poder sortir
de la presó, que no era una de normal, sinó un barco on va estar tancat tres
anys. Tanmateix, no s’ho va passar malament, perquè Agusti treballava de cuiner i a
més cantava a la coral de l’església. Però, tot i així,va ser molt trist.
DANIELA
Agustí Pascual Sanchiz i altres empresonats al vaixell 'Manuel Arnús'
al port de Tarragona, l'octubre de 1934
Font: família Pascual
Aquesta història
va sobre el meu besavi Eladi Erill Giró que era policia secreta de la República
a Barcelona. Com que el dictador Francisco Franco i el seu exèrcit buscaven a
mort els republicans, el meu besavi va haver d’anar-se’n a França, sense ningú de
la seva família. Van ser molts els republicans que es van refugiar a França i
els anaven a buscar. Un dels trobats va ser el meu besavi Eladi. Juntament amb
d’altres, el van tornar a portar a Espanya per executar-los.
MAX
Carnet policial i pipa d'Eladi Erill Giró
Font: família Erill
Durant la guerra
civil espanyola, aquí a les terres de l’Ebre i va haver una batalla molt
important, la Batalla de l’Ebre, entre Móra d’Ebre i Gandesa, a les serres de
Cavalls i Pàndols, on hi va morir molta gent. Hi ha haver centenars de morts
per un bàndol i per l’altre i, total, va servir per a ben poca cosa, com totes
les guerres que no serveixen per a res.
També puc dir que
l’avi del meu pare va estar involucrat en aquesta guerra, per sort en va sortir
ben lliurat.
EMMA
El poble vell de Corbera d'Ebre fou completament destruït durant la batalla de l'Ebre
Durant la guerra,
el meu besavi va lluitar en el bàndol perdedor. Quan va acabar la guerra, els
franquistes que l’havien guanyat, van tancar a la presó el meu besavi i allí va
morir.
ROGER
Besavi de Roger Pascual i família
Font:Família Pascual
El meu revésavi va haver d'estar amagat dos anys per no haver d'anar a la guerra. Estava amagat a dintre d'una pallissa i només sortia per les nits.
La meua iaia i la seua germana solien portar aigua i menjar a prop de la pallissa per a un gos que hi havia lligat, però la veritable intenció era que el seu pare pogues agafar l'aigua i el menjar per poder sobreviure.
En acabar la guerra, el meu reves-avi va poder sortir i tornar a fer vida normal.
RUTH
Al meu revés-iaio el van agarrar per anar a la
guerra. Un dia en un atac el van ferir, li va entrar una bala pel pit i li va
sortir per l’esquena. Al veure que estava al terra, un company se'l va carregar al coll i el va
portar fins als camillers que agarraven els ferits. Quan es va posar bé el van
portar a un camp de concentració i allí va estar fins que van anar uns avals i
el van posar en llibertat.
LLUNA
El meu iaio va nàixer el 1937, en plena guerra espanyola. Quan tenia un any, amb la seua famíliava haver d'emigrar a França en un carro i un matxo. Al braç de la seua mare, el meu iaia va arribar a França i allí el van batejar. Hi havia molt poca cosa per menjar. Una germana del meu iaio va agafar una infecció i va morir. Temps més tard la família va poder tornar a Espanya.
Per fi!, ja era el dia. La bicicletada
que tan havia estat esperant el Xavier.
El Xavier participava en les
bicicletades des de els tres anys, però ara que ja tenia deu anys ja no ho feia
amb el pare, perquè ara ja era prou gran per anar sol; Be…sol no!, amb el seu
bon amic Lluis, amb qui passa tantes hores com pot.
Hei!!!,Lluis sóc aquí!-va dir el
Xavier, quan va veure al Lluis al final de la cua, que hi havia a l´oficina de
turisme. Calia passar per l´oficina per tal de recollir el número de participant,
la banderola i la bosseta de regal. Després d´haver-ho recollit, ja podien
començar.
Lluis, deixa que passin al davant tota
aquesta colla…- va dir el Xavier. D´acord, hi ha molts nens petits-va respondre
Lluis.
El Xavier i el Lluis van deixar passar a
tothom, es van situar bastant apartats del grup.
El Xavier va veure que li havia caigut
la banderola…Lluis, segueix tu!, que m´ha caigut la banderola!, vaig a
recollir-la! I et segueixo-va dir el Xavier. El Xavier va baixar de la
bicicleta, la va deixar recolzada a les baranes del camí i va anar caminant
fins on era la banderola fugada.
La va recollir, va donar la volta per
tornar a buscar la bicicleta, però en comptes de veure-la…hi havia una inmensa
boira que ho tapava tot. D´on havia surtit la boira?, o era fum?, però no feia
olor a fum ni tan sols es sentia cap olor i això que estavem al costat del riu
que sempre fa olor. Va començar a caminar envoltat per aquella
substancia,cridant:Lluis on ets!!!!!, la seva veu desapareixia entre la
boira…semblava que havia estat caminant durant hores quan va veure alguna cosa
que es movia i anava cap a ell; Primer va creure que era el seu amic però no
era ell, ni tan sols semblava humà…no caminava mes aviat flotava…. Tenia una
mena de llum al voltant, el Xavier tenia tanta por que volia correr però no
podía moure cap muscul, estava petrificat. Aquella cosa s´apropava cada cop
mes, el cor del Xavier bategava en molta força com si li hagués de sortir del
pit, fins que aquella presència es va parar al seu davant, Xavier creia que es
moriria….i va tancar els ulls.
Xavier, no tinguis por. Va dir la
presència amb una veu femenina i dolça. El Xavier no volia obrir els ulls però
el so d´aquella veu li resultava familiar, li semblava que la coneixia de tota
la vida.
Em pots dir Alba, sóc de la quinta
dimensió, segueixo la teva vida des d´abans del teu naixement. Va dir la
presència. El Xavier va obrir els ulls a poc a poc, al seu davant hi havia un
ser transparent ple de llum amb un rostre molt bonic, ja no tenia por.
L´Alba li va explicar que hi havia
molts mons però tots eren aquí encara que no els podiem veure perquè vibraven
en diferents dimensions d´espai i temps, tal i com els nostres científics
estaven investigant, també els mistics tenien raó:es podien comunicar amb sers
de altres mons amb diverses técniques com ara el oui-ja o el tarot.
Xavier!!!!, estàs bé?!!. El Xavier
sentía una veu molt llunyana, Xavier!!!!, està bé?!!!, era el seu amic Lluis
que havia trobat al Xavier estirat a terra inconcient. Oh!!!!!!,Lluis no et
creuràs el que m´ha passat! Va dir
Xavier. Si, ja ho se, has caigut
de la bici i t´has fet un cop al cap, va contestar Lluis.
L´ambulància va arribar de seguida, van
posar a Xavier a la camilla i s´el van endu a l´hospital.
Allí només va quedar la bicicleta….
recolzada a la barana del camí…..
¡¡¡AY, QUÉ MIEDO!!! Carla Cabrera Forcada i Emma Montserrat Gómez
Un día,
unos compañeros de colegio se fueron de acampada con sus maestros. Pasó el día
y cayó la noche. Los maestros desaparecieron. Los niños se asustaron y
decidieron que al amanecer irían a buscarlos. Cuando salió el sol salieron en
su busca.
Una de las niñas vio un fantasma a quien la gente del
lugar llamaban 'Marfanta'. Mientras, algunos de sus compañeros entraron en una
vieja casa porque tenían curiosidad por ver lo que había en el sótano. Pensaban
que era un sótano secreto y que quizás allí estarían sus maestros, así que
llamaron a los otros.
Todos bajaron y vieron a los maestros atados con cuerdas,
pero allí estaba también a 'MARFANTA'. Dos de las niñas subieron al cuarto de
la limpieza y cogieron una aspiradora. Discretamente aspiraron aquel ser i la marfanta
desapareció al instante.
Todos reunidos otra vez pasaron la semana y fueron
felices.
LA DESAPARICIÓ Eric Martí Sabaté i Lluna Reverté Fernández
Una nit de HALLOWEN, tres amics que es deien Eric, Lluna i Pablo
van anar a buscar llepolies a la botiga,havien de passar per uns camins
tenebrosos!
Mentre l'Eric i Lluna anaven caminant,
Pablo s'allunyava molt i va arribar un punt que va desaparèixer. En veure-ho,
Eric i Lluna s'en van anar a casa de Pablo i ho van contar tot als pares.
L'endemà, Èric i Lluna se'n van anar al
lloc on Pablo havia desaparegut. Els nois van començar a buscar-lo per tot
arreu fins que van veure una Marfanta que portava Pablo. Darrere seu anaven els
pares de Pablo qui amb una palleta especial
van aspirar la Marfanta. Pablo
era lliure.
Era
la
nit
de halloween
en la que els tres
millors amics de tot el col·le,
Roger, Marc i Nayla, van quedar per dormir a casa d’en Marc. Quan
ja eren allí, es van posar a mirar una pel·lícula, però a mitja
pel·lícula van sentir un soroll molt desagradable.
-
Què és? Es van preguntar tots. Tot
seguit es
van endinsar
pel passadís fins que la Nayla va veure una MARFANTA!
Van
començar a córrer per tota la casa. La MARFANTA
els va arraconar sense sortida. Mentre la MARFANTA
els
estava
mirant fixament, en Marc es
va fixar en
els ulls d'aquell ésseri
li resultaven
familiars:
-
És el pare d'en
Marc! Va
cridar.
En
aquell moment, tots
tres es van despertar i van respirar
alleugerits:
-Uf!. Tot havia estat un somni. --------------------------------------------------------------
LA SONATA FÚNEBRE
Aleix Torres Salvadó
Hola! Em dic Aleix i
ara us contaré una història que us farà posar els pèls de punta... Bé, això
espero...
Quins nervis!!! Em
trobava en carn i ossos al Liceu!!! Encara ni m'ho podia creure. Estava allí
per a què el jurat que per cert, era Mònica Naranjo, David Bisbal i Andrea
Boccelli, pogués decidir la Cançó Infantil Catalana de l'Any, i havia estat
finalista amb la peça de Mozart 'La Sonata Fúnebre' juntament amb un altre nen,
en Pep Cordomí, que interpretaria 'Cavantina', de Bellini.
En fi, tot estava a
punt de començar. Seguidament el jurat a l'unison van dir:
-Tres, dos, un. Que
comenci l'espectacle!!!
Llavors, en Pep va
anar directe cap a l'escenari i va començar a tocar 'Cavantina' amb una trompa.
Durant la
interpretació em va passar una cosa molt estranya, pel micròfon que m'havien
posat a l'orella vaig sentir un home desconegut que em va dir:
- Tu, sóc el Seginero
i avui quan toquis, si t'equivoquis en qualsevol nota et dispararé, t'aviso!!!
Amb neguit vaig
intentar trucar la policia, però no responien. Llavors quan en Pep va acabar de
tocar vaig sortir molt nerviós a l'escenari. Per sort va anar tot bé i quan ja
estava arribant al final vaig decidir equivocar-me expressament i ràpidament
vaig abaixar el cap. El Seginero va disparar, però la bala no em va
tocar. Aquest fet va servir per alarmar la policia. I, tot seguit, vaig acabar
la peça amb un final triomfant.
Llavors en Pep va
pujar a l'escenari i el jurat, tots a una, va dir:
- I la Cançó Infantil
Catalana de l'Any és... 'La Sonata Fúnebre'!!!
A continuació, em
donar el trofeu. Estava súper orgullós de mi mateix.
Aquell dia vaig
aprendre una lliçó molt important: No paris mai de tocar. ---------------------------------------------------------------
Nayla Cid Martí
----------------------------------------------------------------- Micro-relat de terror
Andreu Navarro Porta
Hi
havia una vegada una família de cinc persones. Els pares es deien Pere i Tere,
els fills es deien Josep Lluís i Rosa,
que era la més gran.
Quan la Rosa tenia sis anys es van canviar de casa i allí hi van
trobar coses molt antigues. Juntament amb les coses antigues hi havia un quadre
d’un pallaso que tenia la mà oberta volent dir cinc persones. La família ignorava que el quadre era com una
porta a un altre món i que cada halloween
el pallasso sortia del quadre i matava algú. Començava per la persona mes gran
de la casa i acabava pel més menut.
Quan el pare va desaparéixer, la
mare va trucar els detectius, i quan van saber la desaparició del pare es van
posar a investigar.
Justament el dia abans que els
detectius sapiguessin res del pallasso, la mare també va desaparèixer.
Per acabar amb aquell malefici,
els investigadors van destruir el quadre
i al pallasso. Però abans de fer-ho van
entrar al quadre i van rescatar el pare i a la mare.
Aquesta terrorífica
història va sobre uns nens que van actuar malament.
Era una família molt
rica amb un fill, en Jan. Ell era un nen
molt trapella, burleta i mal estudiant, al contrari que el seu amic
Pere. Els dos nois tenien 14 anys.
Aquell cap de setmana
la família del Pere volien anar a pescar, però el pare va caure malalt.Després d’insistir molt, la mare de Pere el va
deixar anar a pescar amb el seu amic Jan.
En arribar a la vora del Riu Ebre van pescar unes quantes
tenques i llisalls.
Els berenars els
portaven en una bossa de plàstic i els dos nois, en comptes de tirar la bossa
de plàstic a la paperera la van tirar al riu. De sobte, un ésser amb una capa
blanca va sortir de l’aigua, era una marfanta que portava les bosses dels nois!!!! Ells, confosos, van
començar a cridar, però no podien, se’ls hi havien apagat les veus!!
L’ésser ràpidament
s’apropava més i més, i mentre caminava aquella misteriosa ``cosa´´ se havia
envoltat de boira i més boira! Els nens
, atemorits, seguien intentant cridar però no podien.
En esvair-se la boira
ja no quedava res, només unes gotes de sang!!!
Mai més ningú va
tornar a veure ni els nois ni la marfanta. PER
ARA!!!!!!
----------------------------------------------------- Nunca cierres los ojos
Aroa Gálvez Díaz
Había una vez un grupo de
niñas que se fueron de colonias. Antes de la partida, en el colegio, a la hora
del patio, todas hablaban del día tan esperado en ¡que se iban de colonias! Una
de ellas, Aroa , dijo:
-¿Cómo serà la casa de
colonias?
Luego añadió su amiga Vera :
-Si tiene razón ¿como serà?
-¿Os imagináis que sea una
mansión? Gritó Yanira.
Todas repitieron a la
vez: -¡Siiiii!
Por fin llegó el día tan
esperado, ¡se iban de colonias!
Nada más llegar vieron una
casa rústica, en medio de la nada. Llegaron por la noche cuando sólo la luz de
la luna iluminaba el paisaje. Más tarde se pusieron alrededor de una hoguera
mientras el profesor contaba una historia:
-La habitación 12 está encantada, muchos de los niños que durmieron allí por la
mañana ya no estaban, por tanto a quien le toque esta habitación que esté con los ojos bien
abiertos. Les explicó el profesor.
La número 12 era la habitación que les tocó a las niñas y,
por supuesto, tenían mucho miedo. Es noche nadie cerró los ojos, hasta que no pudieron más y se
quedaron dormidas.
Al rato, Aroa se despertó y
vio una sombra y, rápidamente, Aroa
cerró los ojos. Era una marfanta que venía
a secuestrar a las niñas para pedir un rescate. Las familias pagaron
pero decidieron llamar a los caza-marfantas. Pensaron un plan para atrapar a la
marfanta: cuando se hiciera el intercambio,
uno de los caza-marfantas distraería la marfanta mientras que otro, por
atrás, la succionaría con una aspiradora. El plan dio resultado, pero dicen
que dentro de cien años la marfanta quedara libre de nuevo.
-------------------------------------------------
LA NIÑA CON MIEDO
Nataly Zambrano Antepara
Había una vez una niña que vivía en una casa. Esa niña
siempre soñaba con un ladrón. Una noche volvía de una fiesta e iba por la calle
cuando se encontró con el ladrón de su sueño. El ladrón se llevó la niña a su
casa. Una vez dentro, la arrastró hasta un cuarto y, aunque nerviosa, al cabo
de un rato se durmió.
En la casa, aquel hombre tenía más niñas encerradas. Ella
se asustó, porque pensaba que la iba a matar. Temblaba de miedo. Y,
efectivamente, el ladrón entró en la habitación con un cuchillo en la mano y la
mató.
Unos niños marcharon de
colonias en autobús. Se quedarían cinco días, día y noche. Los niños tenían entre 8 y 9
años, cuando llegaron a la casa de colonias cogieron las maletas y entraron:
-No es nada especial. Dijo uno de los niños, pero al lado de la casa estaba
el río Ebro, algo que tan sólo los maestros sabían, era una sorpresa.
Llegó la noche, los alumnos
estaban jugando en el patio y se lo pasaban pipa, pero ahora se tenían que ir a
dormir. Los niños no querían, pero los
maestros los obligaron. Al rato, todos
ya estaban en la cama excepto los profesores que vigilaban por los pasillos. De
repente un jarrón se cayó, algunos niños se asustaron, pero otros no. Cuando el
profesor bajó, no volvió… Luego otro profesor
bajó a investigar, perotampoco volvió… Al final el último maestro bajó, tan sólo
encontró un gran rastro desangreen el suelo que llevaba a un cuadro con un payaso triste.
-Pero que siniestro por Dios! Dijo el último de los
profesores.
En aquel momento el
cuadro absorbió al profesor y no volvió... Como ya no quedaba ningún profesor en el
pasillo de arriba, un niño curioso salió de su habitación a investigar. Tampoco volvió, algo que sus
extrañó a sus compañeros de habitación, pero finalmente el sueño les venció. Al
rato, el asesino subió arriba y mató a todos los niños silenciosamente.
Luego cogió los cuerpos y los metió dentro del cuadro. Les colgó de unos
ganchos por el cuello, luego el asesino
se desahogó dándoles cuchilladas a los cuerpos. A continuación quemó la casa. Entre las
ruinas solo quedó el cuadro con la cara del payaso esperando que alguien lo
recogiera.
En el 1894 se
construyó una casa muy bonita y grande, pero durante la construcción aparecieron
muertos unos albañiles. Nada sabe cómo ocurrió, los cuerpos de los trabajadores
simplemente se encontraron en diferentes partes de la casa.
Tiempo más
tarde, la casa fue vendida por 2.000 euros, sin embargo el vendedor no contó a los
compradores, una joven pareja, nada de lo ocurrido tiempo atrás.
Unos días más
tardes, después demudarse la pareja empezó a notar cosas estrañas por la noche. Al
principio, se escuchaban sonidos leves, después golpes hasta que, por último, el
matrimonio desapareció.
Pasado un
tiempo, la casa se puso nuevamente en
venta
Hi havia una vegada una nena que va anar a una
església. Va pujar les escales de l'entrada i va entrar, llavors la porta es va
tancar darrera seu amb un cop sec. La noia va tenir temor i va cridar.
Estavatot a les fosques i de sobte va
sentiresgarrapades a la paret. Va anar
avançant cap al soroll, com tot era fosc la noia va caure per una trampeta que
donava accés a un pantà on hi havia un munt de morts gitats dins de l'aigua: si
els miraves fixament als ulls et mataven. Acte seguit, la noia va començar a
córrer pel voltant del pantà fins que va ensopegar i es va donar un cop que la
va deixar inconscient. En despertar va observar que estava en mig d'una illa
deserta i va veure que tot havia estat una il·lusió.
Mentre dos homes
estaven treballant a un túnel de Tortosa van descobrir una cosa molt espantosa
que els va fer sortir corrents.
Els dos treballadors
van entrar a poc a poc al túnel, tot estava molt fosc, només es veia l'entrada.
De cop van sentir, un xapoteig molt fort i van engegar els llums. Van caminar a
poc a poc cap el soroll. Van vore un ésser d'ulls rojos d'una estatura de tres
metres que anava cap a ells!! Els treballadors van començar a córrer molt de
presa, però la bèstia corria més. Per sort, estaven a prop de la sortida del
túnel i van aconseguir sortir.
Els treballadors van
tornar al dia següent, però no van trobar cap animal ni res, només restes de
peixos menjats i marques de esgarrapades per les parets.
A Amposta
hi ha l'escola Consol Ferré. La nit de
Hallowen hi feen una acampada, era nit de lluna plena, però només
van acudir vuit nens.
Una vegada instal·lats, es va fer hora de la
gimcana de nit, a la gimcana els amics havien d'escapar d'uns mostres. Els
profes van explicar les regles: no es podía pegar els monstres per fugir
d'ells, perquè els xiquets ja sabien que els monstres eren els mateixos
mestres.
La gimcana va començar:
- Un, dos, tres. Gimcana va!! Van arribar a
la primera prova, la de la marfanta (que en realitat era una de les mestres
disfressada). La prova consistia en anar a caçar gambusins per fora de col·le
acompanyats per la marfanta, pero la marfanta no va anar amb ells en aquella
ocasió i, de sobte, se'ls va
aparèixer i van cridar:
– No
ens asustes Nines.
– No
soc Nines, soc la marfanta. Va replicar la mestra.
Tots els nenes van apretar a córrer fins a la
següent prova.
La prova dos consistia en entrar al pati de
l’escola i beure’s un got de sang (un got de coca cola). En aquesta prova un altre mestre, en Carles, feia de
seginero.
– Que es de coca cola no us asusteseu tranquils!! Va dir Carles. En acabar van
anar a la prova tres.
A la prova tres, que era la darrera, la
marfanta, l’home del sac i el seginero estaven amagats al pati de l’escola i
els nens havien de trobar-los. Prime van trobar l’home del sac que els va
contar una història de terror: si els feia temor guanyava l’home del sac, però
si no els en feia els nens guanyaven, i van guanyar els xiquets.
Hi havia
una vegada un xiquet que es deia Dídac a qui no l’importava tenir cura de la
terra i del seu entorn. Un dia la seva mare li va dir que llancés les ampolles
mig buides de llegiu, detergent i càpsules de raticides als contenidors
d’envasos de plàstic. Dídac aquell dia estava molt ocupat i va decidir anar més
ràpid, va llançar els envasos a un arrossar que havia trobat.
Feia un temps que als arrossars del Delta de l’Ebre havia arribat una
espècie invasora anomenada cargol poma, es menjava les plantes d’arròs i ficava centenars d’ous,
això era un problema pels pagesos del Delta. Per solucionar-lo van decidir
inundar els camps amb aigua salada i pràcticament van desaparèixer tots. Dídac
no es podia imaginar que en aquell camp on va llançar les ampolles encara
quedaven ous del cargol. Els residus químics d’aquests envasos van interactuar
amb els gens del cargol i el va fer mutar.
Una nit van començar al poble uns crits terribles, ningú sabia què passava,
i a l’endemà, la gent no es podia aixecar del llit, no tenien força. Els
carrers de Poblenou i Balada estaven totalment buits.
Els científics es
van ficar a investigar què podia estar passant. Unes setmanes després van
localitzar la font del problema i el lloc exacte on va començar tot, un cargol
poma mutant xuclava la força de la gent amb la seva boca gegant.
La noticia va córrer per tota Catalunya, Dídac es va sentir responsable i
va reflexionar sobre el que havia fet i
va pensar que havia de fer alguna cosa.
Aquella mateixa
nit va decidir sortir per trobar l’amagatall del cargol poma i posar fi al
problema. Amb una llanterna es va obrir pas dins de l’espessa boira, de cop i
volta, va veure com una bola gegant s’apropava a ell, cada vegada més i més,
els ulls de Dídac es van obrir com plats, no ho podia creure, un cargol poma mutant obria la seva boca, com un pop
quan es menja un cranc. Dídac es va
quedar bocabadat, no es podia moure, sabia que era el fi, els milers de dents
del cargol es van reflectir en la seva pupil·la, va tancar els ulls mentre que
un crit ensordidor el va fer saltar del seu llit. Tot era
un mal son. Que bé!. – Va dir Dídac.
En un pequeño pueblo de los
Pirineos catalanes, regentaba el único hotel de la zona la familia Martínez,
todos los días el pequeño hotel tenia las habitaciones reservadas.
El 25 de noviembre, Pedro el dueño del hotel sufrió un grave accidente
de tráfico y perdió la vida en la carretera.
Toda su familia consternada por
la pérdida se planteó vender el hotel, ya que sin Pedro todo eran angustias y
quebraderos de cabeza. Su hija Marta, una noche tranquila como muchas otras,
empezó a escuchar una voz susurrante que decía: “no lo vendas por favor”. Marta
asustada bajó a la cocina, donde de repente vio la figura de un hombre sentado
con expresión triste y desolada.
El corazón de Marta latía tan
rápido que parecía que le saliese del pecho, de pronto la figura de aquel
hombre lentamente se giró hacia la chica, Marta sin mediar palabra intento tocar la figura de ese hombre y al
intentarlo desapareció.
Días después, se oyeron en la
cocina unos pasos. Marta asustada bajó a la cocina y no encontró nada extraño
en ella. De pronto se volvieron a escuchar los susurros pero esta vez más
claros: “Marta no vendas el hotel por favor”. Ella dentro de su cabeza
reconoció la voz que le parecía la de su padre. Marta exclamó: ¡¡PAPA!!
La cabeza de Marta estaba
confundida, de repente se apagaron las luces del hotel, y una figura de hombre
volvió a aparecer delante de Marta. Ella se quedó paralizada y la figura del
hombre le dijo: “Marta por favor no vendas el hotel”, y le entrega una nota que decía:
Hola Marta cuando leas esta
carta es porque papa ya no está con vosotros, sé que es duro para vosotros
seguir sin mí, pero sé que eres la persona más adecuada para llevar mi hotel,
un hotel al cual he dedicado mi vida, mis ilusiones y mis ahorros. Desde el cielo papá te dará las fuerzas
necesarias y seguirá todos tus pasos para que puedas seguir con el negocio.
Al cabo de un año el hotel seguía
funcionando y con la misma intensidad que cuando lo regentaba Pedro. Una noche
Marta escuchó en la cocina unos pasos, se levantó de la cama y notó en la
cocina la presencia de Pedro, con el rostro feliz y contento, y con una dulce
voz le dijo:
- Ahora ya puedo descansar en
paz, mis dos grandes deseos en esta vida se han logrado.
Marta con lágrimas en los ojos le preguntó,
cuáles eran esos dos deseos.
- El primero volverte a ver hija
mía y el segundo ver como este hotel que fue mi vida, ahora es la tuya.
Y la figura de Pedro desaparece
en una especie de neblina.
Había una vez dos clases de quinto que se fueron de colonias al campo de
aprendizaje del delta del Ebro, en Sant Carles de la Rápita. Hicieron el viaje
en autobús, al llegar dejaron las maletas en la casa de colonias y se fueron a
jugar al patio.
Media hora después, Vera, Pau, Isaac y Ruth se aproximaron a la parte
trasera de la casa y vieron un pozo. Entonces fueron a ver que había dentro, se
pusieron encima del pozo y les extrañó que no hubiera agua. De repente salieron
unas manos verdes y grandes que se los llevaron al fondo del pozo. Los niños se
asustaron al ver unas puertas en las que había nombres de monstruos, como
Drácula, Seginero, Fantasma y Hombre Lobo. Pero en una de las puertas vieron
que no ponía nada y decidieron entrar. Dentro estaba oscuro y en un
rincón les apareció una marfanta. Los niños se asustaron, intentaron escapar
pero la marfanta cogió a Pau y a Vera y
les paralizó el cuerpo.
Por suerte, los maestros habían llamado a los bomberos y en aquel momento
estaban bajando al pozo por una escaleras. Al llegar abajo cogieron a los
cuatro niños, les subieron arriba y les llevaron al hospital. Y desde aquel día
Vera, Pau, Isaac y Ruth nunca más han podido dormir por la noche.
Había una vez un niño que leía
cómics de terror. Era muy aficionado y los leía uno tras otro, hasta que un día
salieron del cómic sus personajes: James el asesino y el ogro Rogelio. James
tapó la boca al niño con un pañuelo y con la ayuda del ogro se lo llevaron a la
cárcel del interior del cómic.
El niño quería escaparse de aquella
cárcel que estaba sucia, pero cuando conseguió huir, le pillaron y le volvieron
a encarcelar. Y así todos los días. Hasta que un día consiguió salir del cómic.
El ogro Rogelio y el asesino James
salieron tras él rápidamente, lo cogieron y otra vez se lo llevaron a la cárcel
ruinosa que apestaba. Pasados unos días, el niño consiguió coger las llaves que
estaban colgadas cerca de la puerta de su celda, pero el ogro Rogelio lo vio.
Cuando el niño descubrió que el ogro
Rogelio le estaba mirando, se quedó aterrorizado. Entonces el ogro Rogelio le dijo que pagaría muy caro haber intentado
escapar.
A la mañana siguiente, lo
ejecutaron y enviaron una carta a sus padres que decía:
- Vuestro niño esta muerto, no es el primero
ni el último quecogeremos y mataremos,
¡jajajaja!