Imatge del lliurament de Premis a l'institut Cristòfor Despuig de Tortosa, el passat 22 de desembre El relat de Pol Pino Gil, El cargol poma venjatiu, i el de Marc Jordà Marzà, The mistery on ice, han estat premiats en la categoria de Primària, llengua catalana i llengua anglesa respectivament, en el VII Concur de Microrelats de Terror organitzat per la biblioteca de l'institut Cristòfor Despuig de Tortosa
ENHORABONA!
El lliurament de premis serà el dijous 22 de desembre, a les 12,30 h, a la sala d'actes de l'Institut.
El treball premiat, juntament amb la resta d'obres guardonades, es publicarà al bloc de la biblioteca Calaixó de sastre i a la Mediateca de l'Institut, en format electrònic.
Bona part dels continguts de geometria d'aquest primer trimestre s'han desenvolupat a partir del treball amb caixes de cartró: capacitat, cares, arestes, vèrtex, formes planes, perímetres, superfícies, volum, desenvolupament de caixes...
Juan José Franch i Pedro González són els pares de Gea i Maria, respectivament. Tots dos treballen com a operaris a Saica-Pack, en una de les fàbriques de cartró més grans d'Europa on hi treballen més de tres-centes persones. A través de Gea i Maria s'ha gestionat que els seus pares vinguessin a escola per explicar als de quint el procés de fabricació de les caixes, des de la comanda del client fins a la distribució de les caixes en camions. Per il·lustrar-ho ens han portat interessants imatges de l'interior de l'empresa, un universe desconegut per a la majoria de nosaltres que no ens ha deixat indiferents.
L'enregistrament del vídeo ha estat un treball d'Íker.
El procés de
fer caixes a Saika Pack (Juan José Franch i Pedro González)
desembre 2016
La comanda la fan els
clients, si no són ells qui proporcionen el disseny de la caixa, és l’oficina técnica de SAIKA qui ho ha de
fer. S’escaneja el producte i un programa propociona les mides de la caixa.
Necessitem saber elllarg, l’ample i l’alt, i amb aquest
ordre. A l’oficina també es fan provés
de resistència de les capses. El
cartró ondulat dona resistència a les capses.
L’oficina técnica s’encarrega de fer el:
-Disseny estructural: caixa desenvolupada.
-Disseny gràfic: amb
els colors i imatges que recobriran la caixa.
-Fitxa tècnica de la caixa (FF), amb totes les dades necessàries per fer la caixa. La planificació és molt
important a l’hora d’aconseguir automatitzar el procés.
Per fer la caixa hi ha diferents tipus de paper, però la
majoria són reciclats. Fins i tot el
paper que s’anuncia com a fibra vegetal verge inclou d’un 70 a un 80% de paper
reciclat. El problema està en què a
mesura que es recicla el paper, les fibres perden les característiques de la
fibra verge i cal afegir productes per millorar-les.
A còpia d’encolar capes de paper es fa el cartró. El paper arriba en forma de bobina
que pesen uns 3.000 kg. El paper està molt premsat. Incorporant vapor i calor i
passant per un rodillo ondulat s’aconsegueix cartró ondulat.
A la fàbfrica, cada dia es gestionen un milió de metres quadrats de cartró en forma de planxes. Això suposa
unes 20.000 caixes cada hora. El tipus de capsa més demanada és la de tipus
‘americà’.
A les plegadores s’i·lustren i encolen les planxes planes
per fer la capsa. Les capses s’empaqueten d’acord amb les indicacions de la fitxa
técnica. En acabar, les capses es distribueixen als clients amb una flota de
camions.
Procés de fabricació de caixes
de cartró a Saica-Pack
He sabut prendre
apunts on aparega la data, lloc i nom dels conferianciants, el propósit de la
presentació, els passos del procés i una valoració personal de la
presentació.
Aprendre
a aprendre
16
desembre
Tio per als de P4
He participat
respectant els meus companys
Valors
14
desembre
Històries de la guerra civil
He fet la recerca
familiar i recollit la informació en un text
El meu iaio
Joaquin, de part de pare,va viure la
guerra amb 3 anys.La meva besàvia
Josefa, de part de mare, vivia a una muntanya de l'Ampolla. Tenia una cova on
es refugiava, ella encara viu i la cova també existeix. En canvi,
Mariano, el meu besavi per part de mare, era d’Aragó. Ell es va fabricar un
subterrani per amagar-se quan bombardejaven.
FIONA
El meu avi, quan la
guerra va començar, ell encara no havia nascut. El meu besavi, que es deia
Pedro González Martínez, vivia a Murcia amb la seva dona i els seus 3 fills. A
ell el van reclamar per anar a la guerra amb els rojos. Quan estava al front,
es va escapar per veure a la seva família. El problema va ser que va haver un “chivatazo” i van anar a casa seva a
buscar-lo per matar-lo, però afortunadament es van assabentar i va tornar al
front.
Per finalitzar, quan
es va acabar la guerra, el meu besavi va haver de venir a treballar al pont
d’Amposta. Al 1940 va néixer el meu avi.
MARIA
El meu avi al
2010 va publicar un llibre per explicar el que li va passar, es deia ''Vivències
d'un xiquet de la guerra''.
Una anècdota interessant i molt dura és que el meu avi i el seu amic Pedro
estaven jugant, quan de sobte, Pedro li va dir al meu avi que estaven venint
uns avions a bombardejar el Pont dels Millars. Pedro va passar el pont per a
refugiar-se i el meu avi es va amagar en un forat que tenia 1metre de fondària.
MILA
Durant la guerra
civil els meus iaios materns es van refugiar a Vinaròs, on el meu besavi Joan
treballava de pastisser al forn on havia après l’ofici.
Els principals
clients que tenien eren els alemanys de la divisió Còndor que estaven a Vinaròs
perquè operaven des de l’aeroport de la Sènia.
Un dia, un dels alts
càrrecs de l’estat major dels alemanys va anar a parlar amb el meu besavi per a
encarregar-li algun pastís especial, perquè deia que al dia següent tenien una
batalla important, on havien de tirar moltes bombes, i necessitava que els seus
homes anessin ben alimentats. El besavi Joan es va inventar un pastís i li va
posar el nom de “Bomba”.
La batalla tan
important que tenien era la Batalla de l’Ebre, el combat final, i un dels
soldats contra els qui tiraven les bombes era el seu fill gran, el meu tio
Ofelio, que l’havien cridat a la guerra amb la lleva del biberó i lluitava amb
els republicans.
PAU CABRERA
El meu besavi
el van tancar a la presó. Després, quan l’estaven a punt de matar, van
descobrir que un home molt important del bàndol de Franco, era amic seu i per
això el van salvar.
A l’any 1941
o al 1947 va néixer la meva àvia i llavors tota la família va patir molt perquè
era l’edat de la postguerra, la meva tia àvia va tindre més sort i va néixer
pels anys 50.
Encara
conservem alguns documents del meu besavi de quan estava a la presó
VINYET
El meu besavi es deia
Jose Arques Rullo, tenia 34 anys i estava casat amb Francisca Magrinyà Fornós.
Tenia 3 fills i la seva dona estava embarassada del 4t. Jose treballava al
sindicat nacional de treballadors, que era un partit anarquista i comunista que
lluitava contra les tropes franquistes i a favor dels treballadors.
Treballava en un
magatzem on repartien menjar, roba, etc…per a la gent que anava al front.
Ell i els seus
companys estaven buscats per les tropes franquistes a les quals, Franco, havia
ordenat que els afusellessin.
Els companys van
avisar a Jose per a que l’acompanyessin a fugir dels franquistes.
Ell i els seus
companys van fugir en barca, van passar pels Pirineus, descalços, sense roba,
sense menjar, etc…en busca de la frontera. Travessant pins va arribar a França,
a Cotlliure, al camp de concentració i es va quedar durant algun temps. Quan va
vore que se’n podia anar, va sortir cap a Narbona on va treballar una
temporada. Poc a poc, va anar pujant de Narbona a Paris. Es va instal·lar i
allí va fer tota la seva vida. Però vivint a Paris va esclatar la 2ªguerra Mundial.
Va lluitar en contra
dels Alemanys i també va fer resistència. Quan va acabar la guerra, ell va
seguir treballant fins l’edat que va poder. Va començar a arreglar-se els
papers per a tornar a Espanya, però desgraciadament no va tindre temps i una
embòlia se’l va emportar un matí del 6 de maig de 1980 amb 78 anys. Està
enterrat a París al cementiri Du Tiers.
IAN
Republicans i antifranquistes al camp de concentració francés.
El meu avi es diu
Anselmo va sofrir la guerra Civil als 8 anys. Quan van tirar la primera bomba
al riu Ebre se’n van anar a Terrassa, on el meu avi tenia familiars. Van continuar
els bombardejos i se’n van anar a França. El meu avi m’explica que va veure
morir a un dels seus millors amics.
Va passar el
temps i van tornar al poble on vivien, és a dir, a Xerta. Però es van quedar
glaçats perquè estava tot destrossat.
JOANA
Els meus besavis van
podersobreviure, ells se’n van haver d’anar
a la ribera per amagar-se i fugir.
La meva besàvia
plantava blat de moro i feia pa. Se’n va anar a Benicarló fins que la batalla
de l’Ebre acabés.
Al meu raves iaio el
van ferir dues vegades, ell era republicà. Va estar 3 anys a la guerra civil i quan
va tornar es va casar amb la meva besàvia.
MANEL
Els meus avis van néixer a la postguerra, on es passava
molta gana. El meu avi vivia a una barraca i per la nit anava a buscar menjar tot sol.
A la meva àvia se li va morir un germà a la guerra civil.
I també m’han explicat que una besàvia meva va estar a un
refugi quan tenia més o menys la meva edat (entre 10 i 11 anys).
YANIRA
El meu besavi de
Cardona va passar la guerra amb 7 anys i el pitjor per a ell va ser la postguerra.
Havia d’anar a buscar el menjar i només li donaven bacallà més dur que una
pedra, pa sec, etc.
A la postguerra
va treballar amb 12 o 13 anys a una mena de granja. Ell havia de passar-se tot
un dia pasturant a les cabres, però un dia van vindre uns guàrdies civils i va
tenir molta temor. Li van preguntar què feia, però per sort el van deixar en
pau.
PAU HORCAJADA
Quan va arribar
la guerra a Amposta, van caure moltes bombes, però la primera bomba que va
caurea una casa, va ser al carrer
Balmes numero 1,casa dels meus raves
iaios, Mª Cinta i Manuel.
Vamorir la meva rebesàvia, una de les seves duesfilles i un cavall. El meu rebesavi va tenir
molta sort, ja que va sobreviure, es va refugiar entre dos peces del sostre que
van caure. Al cap del temps, van cridar als 3 germans de la meva besàvia,
tenien entre 16 i 18 anys, estaven a 'la 5ª del biberó'. Per sort, van arribar
tots vius.
GEA
El meu rebesavi
matern (Josep), va anar a la guerra a l 1938 junt amb el seu germà i dos
cunyats. Per anar a la guerra havien d’anar en tren perquè vivien al Priorat /
Cabacés.En el moment de pujar al tren,
el van separar del seu germà i dels dos cunyats. Quan estava a la parada de
Falset va començar a pensar amb el que s’enfrontaria i veia que aquella guerra
no aniria bé. Llavors, sense que els soldats se n’adonessin va baixar del tren
i va tornar a casa seva, on l’esperava la seva dona Montserrat, la seva filla
Pilar i el seu fill Emilio Borràs Macip, que actualment és el meu iaio.
En arribar a casa, va
veure que si es quedava allà, el vindrien a buscar i el tornarien a portar a la
guerra. On ell vivia estava envoltat de muntanyes i es va amagar en una cova de
dalt de la masia. Totes les nits, que no hi havia soldats rondant per allà,
baixava a la masia a buscar menjar i roba. Tristament, el seu germà i els seus
dos cunyats van morir a la Batalla de l’Ebre.
MAR
La nit del 10 de
març de 1938, la mare del meu iaio va anar a donar pit al meu iaio que llavors
tenia dos anys, però aquella nit no li va sortir més llet, perquè portaven dos
anys de guerra i no hi havia menjar i, com no, patien molta gana. A partir d’aquell
dia al meu iaio li donaven de menjar el que podien.
Mentre passava
això a casa del meu iaio, dos avions arribaven a Amposta per bombardejar el
Pont Penjant. En aquell moment passaven la senyora Conxa de la llet i la filla.
Potaven el carro de la llet cobert amb un tendal blanc, feia lluna plena i,
sense voler, el carro va marcar l’objectiu. Llavors, els avions van tirar les
bombes i van tocar el pont de ple quedant totalment destruït.
CARLA
A la Guerra Civil Espanyola el meu rebesavi Paco tenia 27 anys. Els policies del bàndol de Franco anaven a fusellar un grup de gent, entre ells Paco. Fusellar vol dir posar-los lligats davant d'un mur i disparar-los amb un fusell, per a matar-los. Quan els franquistes estaven a punt de disparar-los, inesperadament va arribar una persona que va dir als policies que no els fusellessin perquè aquell dia era Dijous Sant i com que Franco tenia fortes creences religioses, els varen alliberar. Així, el meu rebasavi Paco va sobreviure a la Guerra Civil!!! ALEIX
La germana de la meua
revés-iaia es va casar amb un home i van tenir un fill. A l’home el van enviar
a la guerra. Abans no podies dir que no perquè si no anaves et venien a buscar
a casa, així que se’n va anar i tardava molt en tornar. Finalment, es van
enterar que l’havien matat a la serra de Pàndols, a prop de Gandesa, i el
fill es va quedar sense pare.
VERA
Serres de Cavalls i Pàndols, escenari de la batalla de l'Ebre
El meu besavi va
anar a la mili de voluntari i just el va enganxar la guerra civil. El seu
primer front va ser a Belchite.
El front de
Belchite va ser molt estrany, perquè no pegaven trets sinó que estaven tan a
prop els uns dels altres que lluitaven amb les mans. Quan va acabar la batalla,
el meu besavi va fer un curs per a ser comandant. El curs va durar sis mesos.
El seu darrer
front va ser a Jarama (Madrid). Aquesta batalla va ser molt dura perquè la
divisió Cóndor alemanya va bombardejar les trinxeres on estava el batalló del
meu besavi i de dos-cents vuitanta homes només en van sobreviure divuit, un d’ells
era el meu besavi.
Finalment, quan
la guerra va acabar, va manar retirada al seu batalló i ell va voler fugir a l’estranger,
però el van agafar i el van tancar a un camp de concentració. Afortunadament,
al cap d’un temps, el van deixar tornar a casa.
MARÇAL
Exiliats republicans al camp d'Amélie-les-Bains / Història Gràfica de la Catalunya Autònoma
Durant la guerra
civil, els meus besavis vivien a la vora del Pont Penjant que llavors era front
de guerra. Els meus besavis van marxar a Ulldecona a amagar-se mentre durés la
guerra. En acabar aquesta, la meua besàvia va tornar cap a Amposta, mentre que
el meu besavi va marxar refugiat a França. Quan va tornar, el van apresar
durant un mes, però com que no tenia delictes de sang per no haver matat ningú,
el van deixar lliure. Una vegada lliure, en tornar a Amposta, va nàixer la meua
iaia.
AROA
El 10 de març de
1938, el Pont PenJat fou destruït pel bombardeig de l’aviació italiana.
Conten que aquell
dia, una dona de l’Aldea que tornava amb carro al seu poble després de vendre
llet al mercat d’Amposta va creuar el pont, malgrat els advertiments dels
soldats. Quan era enmig del Pont una bomba el va tocar de ple i el Pont es va ensorrar.
No es va trobar cap rastre de la dona, del carro i del cavall.
Un mes més tard,
el 10 d’abril, l’exercit nacional entrava a la ciutat.
POL
El Pont Penjat destruït pel bombardeig de l'aviació italiana, el 1938
El meu iaio va
nàixer en temps de guerra. Un 8 de novembre de 1938, en plena guerra civil,
venia al món Pepe, el meu iaio de part de mare. Va nàixer a La Sénia, perquè el
seu pare, Agustí Pascual Sanchiz, estava posat en política -anava a llistes d’Esquerra- i el van tancar a
la presó. Llavors la meua revès-iaia Pepeta va marxar a La Sénia per a
protegir-se ella i el seu fill gran, Alberto que tenia 7 anyets, i el meu iaio
que ja venia de camí. Passat un any van poder tornar a Amposta, però fins a dos
anys després el meu iaio no va poder conèixer el seu pare quan va poder sortir
de la presó, que no era una de normal, sinó un barco on va estar tancat tres
anys. Tanmateix, no s’ho va passar malament, perquè Agusti treballava de cuiner i a
més cantava a la coral de l’església. Però, tot i així,va ser molt trist.
DANIELA
Agustí Pascual Sanchiz i altres empresonats al vaixell 'Manuel Arnús'
al port de Tarragona, l'octubre de 1934
Font: família Pascual
Aquesta història
va sobre el meu besavi Eladi Erill Giró que era policia secreta de la República
a Barcelona. Com que el dictador Francisco Franco i el seu exèrcit buscaven a
mort els republicans, el meu besavi va haver d’anar-se’n a França, sense ningú de
la seva família. Van ser molts els republicans que es van refugiar a França i
els anaven a buscar. Un dels trobats va ser el meu besavi Eladi. Juntament amb
d’altres, el van tornar a portar a Espanya per executar-los.
MAX
Carnet policial i pipa d'Eladi Erill Giró
Font: família Erill
Durant la guerra
civil espanyola, aquí a les terres de l’Ebre i va haver una batalla molt
important, la Batalla de l’Ebre, entre Móra d’Ebre i Gandesa, a les serres de
Cavalls i Pàndols, on hi va morir molta gent. Hi ha haver centenars de morts
per un bàndol i per l’altre i, total, va servir per a ben poca cosa, com totes
les guerres que no serveixen per a res.
També puc dir que
l’avi del meu pare va estar involucrat en aquesta guerra, per sort en va sortir
ben lliurat.
EMMA
El poble vell de Corbera d'Ebre fou completament destruït durant la batalla de l'Ebre
Durant la guerra,
el meu besavi va lluitar en el bàndol perdedor. Quan va acabar la guerra, els
franquistes que l’havien guanyat, van tancar a la presó el meu besavi i allí va
morir.
ROGER
Besavi de Roger Pascual i família
Font:Família Pascual
El meu revésavi va haver d'estar amagat dos anys per no haver d'anar a la guerra. Estava amagat a dintre d'una pallissa i només sortia per les nits.
La meua iaia i la seua germana solien portar aigua i menjar a prop de la pallissa per a un gos que hi havia lligat, però la veritable intenció era que el seu pare pogues agafar l'aigua i el menjar per poder sobreviure.
En acabar la guerra, el meu reves-avi va poder sortir i tornar a fer vida normal.
RUTH
Al meu revés-iaio el van agarrar per anar a la
guerra. Un dia en un atac el van ferir, li va entrar una bala pel pit i li va
sortir per l’esquena. Al veure que estava al terra, un company se'l va carregar al coll i el va
portar fins als camillers que agarraven els ferits. Quan es va posar bé el van
portar a un camp de concentració i allí va estar fins que van anar uns avals i
el van posar en llibertat.
LLUNA
El meu iaio va nàixer el 1937, en plena guerra espanyola. Quan tenia un any, amb la seua famíliava haver d'emigrar a França en un carro i un matxo. Al braç de la seua mare, el meu iaia va arribar a França i allí el van batejar. Hi havia molt poca cosa per menjar. Una germana del meu iaio va agafar una infecció i va morir. Temps més tard la família va poder tornar a Espanya.
Por fin las dos clases de quinto dedicamos un tiempo de nuestro horario escolar a intercambiar las habilidades que hemos anunciado a través de las 'Páginas amarillas'. Todas y todos hemos tenido oportunidad de ser quien explique y, más tarde, quien las reciba. A partir de ahora podemos repetir cuando queramos.
