Visita de l'alumnat del Consol Ferré a Amposta Ràdio, amb Joana Serret

Escolteu l'enregistrament a: http://www.amposta.cat/radio/pagina.asp?id=2325&i=ca 

I també en imatges: 

Els grups sanguinis. El sistema Rh

A la Segona Guerra Mundial es van 

trobar problemes a l’hora de fer 

transfusions, perquè no  coneixen 

l’existència d’un nou antigen, el Rh,

que són les inicials del simi Macacus 

Rhesus. Hi ha dos tipus de Rh, el positiu

i el negatiu. 

 

Les persones Rh + només poden donar 

sang a les Rh+, però en poden rebre de 

les Rh-. Les persones  Rh- nomes poden 

rebre sang d’una altra persona Rh-.

Les dones embarassades que són del grup Rh- i la seva parella Rh+ han 

d’anar en compte si tenen un segon fill, ja que si el primer fill tenia sang 

del grup Rh+, la mare hauria creat antígens que anirien en contra un segon

fill també Rh+, generant una malaltia hemolítica, és a dir, de la sang. Per 

això és molt important que s’analitzi el grup sanguini.

Joan Benito, 6tA

Participem a les XII Jornades de Lletres Ebrenques

Dissabte, 21 d'octubre, els xiquets i les xiquetes de 6è han participat a les XII Jornades de les Lletres Ebrenques amb la presentació de dos llibres: “Les aventures de la Capgrossa” (volum I i II) i “Un centenari de bigotis”.

Durant tot el passat cap de setmana s'han celebrat les XII Jornades de les Lletres Ebrenques a Amposta, organitzades per l’Ajuntament i la Biblioteca comarcal Sebastià Joan Arbó.

Els alumnes de 6è han participat en la presentació de dos llibres a l’Auditori de la Unió Filharmònica. “Les aventures de la Capgrossa”, un recull de contes elaborat per tots els xiquets i xiquetes de 6è i “Un centenari de bigotis” escrit per l’alumne Aleix Torres.

Des de l’escola Consol Ferré estem contents, orgullosos i emocionats per la notícia! Felicitats per l’esforç! Enhorabona escriptors i escriptores del Consol!

  

Programa de les Jornades:
http://www.amposta.cat/documents/programa-jornades-llebres-ebrenques-2017.pdf

Conferència sobre “El procés d’escriure” de Jesús Serrano (pare de l’escola i escriptor), el qual ens va aconsellar i inspirar en la realització dels contes de la Capgrossa:

http://consolferre2006.blogspot.com.es/2017/01/el-proces-descriptura-de-jesus-serrano.html

Els fruits de tardor a la serra de Cardó, per Manolo Arrufat

Manolo Arrufat participa en grup de recerca, format per vuit persones, que es dedica a registrar la natura del nostre territori. Fins avui, aquest grup de recerca ha publicat vuit llibres.

El senyor Arrufat va aprendre sobre les plantes gràcies al seu pare, però sobretot, de manera auto-didàcta. De la botànica, li interessa en especial la manera en què les persones utilitzem les plantes com aliment, com a medecines, com a matèria primera per a fer vestits i estris, etc. La branca de la ciència que estudia l’aprofitament humà de les plantes s’anomena etnobotànica.

A la tardor, època en què vam fer la visita a la serra de Cardó, els arbustos amb fruit són els que criden més l’atenció de l’excursionista.

Els ARBUSTOS es diferencien dels ARBRES en què mentre que els últims només tenen un peu, els primers en tenen diversos:

Font: http://elblogdetercergrado.blogspot.com.es/2015/03/chicos-aca-encontraran-mucha.html

ARBUSTOS

ARBRES

Arboç (arborcer). El fruit és comestible i se’n extrau licor i s’obtenen melmelades. Boix. Fusta dura bona per fer culleres i motllos per a joieria. Cirerer de pastor. El fruit és comestible i l’arbust melífer, és a dir, les flors són visitades per les abelles i en fan mel. Matapoll. Compte, el seu fruit és verinós! Cepell (bruc). Grèvol. Protegit per la llei, tot i que el seu fruit és molt verinós. Gessamí silvestre. Compte, el seu fruit és verinós! Ginebre Càdec. Dels seus fruit s’obté licor.

Lledoner. El fruit és comestible. La seva fusta s’usava per fer forques, gaiatos i altres objectes. Figuera. La seva fusta és tova i fa mal cremar.

Els BOLETS són uns altres fruits de la tardor de la serra de Cardó. Els bolets s’alimenten de la matèria orgànica del bosc.

Els xampinyons de bosc són comestibles i tenen olor d’anís. No tenen volva al voltant del peu i les làmines de sota el barret són de color.

La farinosa i l’amanita són exemples de bolets tòxics. Es reconèixent per tenir volva al voltant del peu i làmines de color blanc.

La natura és molt soferta  i no es queixa mai, però ens ho dona tot: aire, fruits, fusta,... Si els humans la destruïm, estem destruint el nostre tresor. Manolo Arrufat, 19 d’octubre de 2017

Cardó, la vall amagada

La sortida a Cardó és una de les que més m’agrada fer. Aquesta Serra és una gran desconeguda per a la majoria de persones d’Amposta, tot i que és ben a la vora. A més, la pujada al cim de la Creu de Santos, a 942 m d’altitud, es fa per la vessant més ombrívola de la serra, travessant el bosc d’alzines, un dels meus preferits que contrasta amb la nuesa de les roques que dominen el vessant sud de la Serra, al qual s’hi arriba a través del collet de la Creu de Santos. Des del cim es divisen les comarques del Baix Ebre, al Sud, i de la Ribera d’Ebre, al Nord. La primera, dominada per la vall que forma el riu Ebre que serpenteja fins arribar al Delta; i, la segona, posada a una cubeta natural absolutament plana, envoltada de serres.

Aquesta, era la primera vegada que ens acompanyaven guies de l’empresa Gubiana dels Ports. És notava que tots dos eren uns grans coneixedors de la Serra i en tot moment ens van fer conèixer la flora, els itineraris, els usos i tot allò relacionat amb aquest bonic espai natural. A més, durant tot el camí ens van ensenyar com havíem de comportar-nos en travessar el bosc, casa de moltes espècies animals que calia respectar. I la millor forma d’aconseguir-ho era amb el nostre silenci.

Sincerament, el tema del guardar silenci va ser molt decebedor. És una llàstima que al bosc ens comportem com si estéssem al pati de l’Escola. Ens cal aprendre molt encara sobre com saber estar quan estem a la natura. A la muntanya, nosaltres som els convidats i gaudir-ne, per a mi, va molt relacionat en tenir una actitud correcta que implica no destorbar la pau del bosc. Malauradament, no ho vam aconseguir i vam perdre, així, l’oportunitat de gaudir d’un dels atractius de la Cardó, la llibertat que aquella Vall pot donar als nostres esperits.

L’any 1627, l’escriptor tortosí Francisco Martorell parlava d’aquest regal de pau i tranquil·litat que ens proporciona la serra de Cardó, a la seva obra ‘Historia de la Antigua Hibera’:

   Sólo a ti, Cardó, vuelvo los ojos, para los cuales eres un cielo en la tierra, un paraíso de deleites en este destierro del mundo, y un puerto segurísimo de todas sus borrascas.

   Precien los príncipes sus Escoriales, Prados y Aranjueces que, para mí, no llegan al Yermo de Cardó. Estime la vana ostentación del mundo las fábricas, edificios, comercio y trato de las ciudades más famosas, que todo ello es yermo, soledad y destierro comprado en el desierto, soledad y yermo de Cardó. Que más deleita el grosero murmurar de las fuentes, el gorjear de las aves, la hierba ruda, el boscaje inculto, los greñudos cerros, los espesos valles, la bárbara arboleda, el prado crespo y vario con la hermosura de mil nativas flores, que todas las recreaciones de les príncipes del mundo.

Amb tot, la sortida va pagar la pena. Sé que algunes persones van dir sufocades que no tornarien mai a la muntanya. Estic segur que no ho deien de debò. Probablement, era el cansament el que feia dir aquelles coses, però una vegada a casa, mentre descarregava les fotos del nostre ‘ral·li fotogràfic’, vaig poder veure en les cares de les persones fotografiades la felicitat obtinguda en poder compartir amb les companyes i companys de classe un dia a un lloc tan especial com la serra de Cardó.

Emilio

Algunes persones van voler deixar constància del seu pas per la Creu de Santos al llibre de visites que la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) te al cim.