La
sortida a Cardó és una de les que més m’agrada fer. Aquesta Serra és una gran
desconeguda per a la majoria de persones d’Amposta, tot i que és ben a la vora.
A més, la pujada al cim de la Creu de Santos, a 942 m d’altitud, es fa per la
vessant més ombrívola de la serra, travessant el bosc d’alzines, un dels meus
preferits que contrasta amb la nuesa de les roques que dominen el vessant sud
de la Serra, al qual s’hi arriba a través del collet de la Creu de Santos. Des
del cim es divisen les comarques del Baix Ebre, al Sud, i de la Ribera d’Ebre,
al Nord. La primera, dominada per la vall que forma el riu Ebre que serpenteja
fins arribar al Delta; i, la segona, posada a una cubeta natural absolutament
plana, envoltada de serres.
Aquesta,
era la primera vegada que ens acompanyaven guies de l’empresa Gubiana dels
Ports. És notava que tots dos eren uns grans coneixedors de la Serra i en tot
moment ens van fer conèixer la flora, els itineraris, els usos i tot allò
relacionat amb aquest bonic espai natural. A més, durant tot el camí ens van
ensenyar com havíem de comportar-nos en travessar el bosc, casa de moltes
espècies animals que calia respectar. I la millor forma d’aconseguir-ho era amb
el nostre silenci.
Sincerament,
el tema del guardar silenci va ser molt decebedor. És una llàstima que al bosc
ens comportem com si estéssem al pati de l’Escola. Ens cal aprendre molt encara
sobre com saber estar quan estem a la natura. A la muntanya, nosaltres som els
convidats i gaudir-ne, per a mi, va molt relacionat en tenir una actitud
correcta que implica no destorbar la pau del bosc. Malauradament, no ho vam
aconseguir i vam perdre, així, l’oportunitat de gaudir d’un dels atractius de
la Cardó, la llibertat que aquella Vall pot donar als nostres esperits.
L’any
1627, l’escriptor tortosí Francisco Martorell parlava d’aquest regal de pau i
tranquil·litat que ens proporciona la serra de Cardó, a la seva obra ‘Historia
de la Antigua Hibera’:
Sólo a ti, Cardó, vuelvo los ojos, para los cuales eres un cielo en la
tierra, un paraíso de deleites en este destierro del mundo, y un puerto
segurísimo de todas sus borrascas.
Precien los príncipes sus Escoriales, Prados y Aranjueces que, para mí,
no llegan al Yermo de Cardó. Estime la vana ostentación del mundo las fábricas,
edificios, comercio y trato de las ciudades más famosas, que todo ello es
yermo, soledad y destierro comprado en el desierto, soledad y yermo de Cardó.
Que más deleita el grosero murmurar de las fuentes, el gorjear de las aves, la
hierba ruda, el boscaje inculto, los greñudos cerros, los espesos valles, la bárbara
arboleda, el prado crespo y vario con la hermosura de mil nativas flores, que
todas las recreaciones de les príncipes del mundo.
Amb
tot, la sortida va pagar la pena. Sé que algunes persones van dir sufocades que no tornarien mai a la muntanya. Estic segur que no ho deien de debò. Probablement,
era el cansament el que feia dir aquelles coses, però una vegada a casa, mentre
descarregava les fotos del nostre ‘ral·li fotogràfic’, vaig poder veure en les
cares de les persones fotografiades la felicitat obtinguda en poder compartir
amb les companyes i companys de classe un dia a un lloc tan especial com la
serra de Cardó.
Emilio
Algunes persones van voler deixar constància del seu pas per la Creu de Santos al llibre de visites que la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) te al cim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada